De vidre, de terrissa, de metall o de plàstic, amb nansa o sense, amb broc llarg a un costat o en forma d’ampolla. Sigui com sigui, el setrill és un clàssic de la nostra cuina i, tot i que s’han trobat gerretes d’oli de l’època romana, el nom «setrill» és d’origen àrab i la seva forma tradicional també s’atribueix a la cultura àrab. Avui us proposem un breu recorregut per la història d’aquest estri tan imprescindible a l’hora d’amanir, preparar un bon pa amb tomàquet o lligar l’allioli.

Tingui la forma que tingui, i sigui del material que sigui, el setrill serveix per contenir i abocar l’oli o el vinagre d’amanir. Es creu que els primers recipients en forma de gerreta per abocar l’oli poden procedir de l’antiguitat perquè se n’han trobat exemplars en excavacions arqueològiques, però haurien estat els àrabs els qui probablement van dotar el setrill de la forma clàssica que coneixem avui en dia amb una nansa a un costat i un broc llarg a l’altre. També la paraula «setrill» és d’origen àrab i prové del terme setl, que vol dir recipient per abocar aigua. Un exemple d’aquestes gerretes per contenir i abocar l’oli es va trobar a les excavacions a les cases andalusines del Pla d’Almatà, a la comarca de la Noguera. Es tracta d’un setrill de ceràmica del segle XI que hauria contingut oli, segons han confirmat les anàlisis.

Tot i que actualment estem acostumats a la versió de vidre dels setrills, en un principi aquest material estava reservat a famílies benestants i no va ser fins al llarg del segle XIX que el setrill de vidre es va anar fent cada vegada més popular. Després van arribar els models de plàstic que imitaven la forma original i l’any 61 l’arquitecte Rafael Marquina, nascut a Madrid però veí de Banyoles, va idear el setrill que no degota, una reinterpretació eficient i enginyosa d’aquest estri de taula que, a més, ha estat aplaudida i plagiada arreu. El setrill Marquina consta de dues peces, la que conté l’oli, i el broc corb, totes dues connectades per fregament. La clau de l’èxit està en la seva doble forma cònica: per una banda, la que fa de recipient, i per l’altra, el con invertit que recull els regalims que es puguin fer després d’amanir i que els torna a dins del setrill, a l’hora que fa d’embut quan l’omplim. Marquina va rebre premis de disseny ja als anys 60, però el seu setrill es va popularitzar al llarg dels anys 80 i ara el comercialitzen marques d’arreu del món. 

I vosaltres, quin setrill feu servir? Sigui com sigui, i com diu el rodolí popular, «procureu sense perill, beure oli del setrill».